TRANSVASAMENT AMB "LO CASPE" (!)

Dins la col·lecció de despropòsits i bajanades que s'han anat dient aquestes últimes setmanes al voltant de transvasar aigua cap a l'àrea metropolitana barcelonina, una de les més recents ha estat la de transportar el preciat líquid en tren. O sigui, que ja podem imaginar-nos llargs combois ferroviaris formats per vagons amb cisternes d'aigua (atenció que Renfe manifesta que fins ara no ho havia fet mai). I, per cert, d'on la treuran? De moment, les fonts periodístiques no ho acaben d'aclarir, tot i que de les poques mencions que es fa a la procedència, s'apunta en alguns casos Tarragona. Però Tarragona ciutat, Tarragona província? Posats a dir bestieses, és d'esperar que cas de què les coses vagin molt, però que molt maldades, qualsevol mitjà ferroviari serà aprofitat per transportar aigua cap als assedegats habitants de Barcelona i rodalies. Així, els mateixos trens de passatgers que diàriament conflueixen a l'àrea barcelonina podrien complir aquesta missió. Qui sap! Potser d'aquí uns mesos veurem que al nostre entranyable Caspe li han afegit uns quants vagons amb cisternes. O que, per aprofitar més els espais, els qui l'agafin hauran de compartir espai amb muntanyes de garrafes i bidons plens d'aigua. O, fins i tot, caldrà tenir cura en accedir a lo Caspe, a veure si ens equivocarem de porta i en prèmer el botó per obrir-la, seguidament ens veurem sorpresos per una sobtada allau d'aigua.

Bromes a banda, que el Govern plantegi tal diversitat de solucions per tal d'abastir d'aigua Barcelona i rodalies, és signe inequívoc de què la situació és seriosa. Í seriositat és el que precisa la solució a aquest problema, a més de serenitat, responsabilitat i mesura.

PUNYALADES ORTOGRÀFIQUES

De vegades sembla que les senyalitzacions de trànsit i l'ortografia estiguin barallades. Des de faltes d'ortografia sonades fins a noms de poblacions que compten amb més d'una versió, sigui per qüestions idiomàtiques o perquè a qui va escriure el text pertinent se li escapés alguna lletra, fos per excés, per omissió o per intercanvi.

D'aquesta incompatibilitat entre ortografia i senyals en tenim un bon exemple al camí de Sebes. De tornada de la zona del Mas del Director, ja a prop de l'accés a la carretera, hi ha un senyal de perill indicant el següent:

ENTRADA Y SORTIDA DE CAMIONS

Resulta ens trobem amb una frase de sols cinc paraules i una d'elles que representa una de les faltes més comunes i de manual, la que comet tota aquella persona novella en escriure català habituada a fer-ho en castellà. A més, si un es para a pensar-ho, es tracta d'un mot monosil·làbic, amb una sola lletra i damunt escrit malament. I per a més inri és un senyal avui en dia obsolet, ja que fou ubicat en aquell lloc provisionalment amb motiu de les obres de construcció de l'edifici de les bombes de captació del reg de les Garrigues, les quals ja fa mesos que van finalitzar-se.

Realment no sé que fa encara allí, a no ser que algú hagi decidit que resti com una curiositat, com un atractiu més de la nostra reserva natural. Això sí, segurament com una mostra de l'estupidesa i la desídia que caracteritza determinats éssers humans que no entenen que rectificar és de savis. Perquè cal tenir en compte que les obres en qüestió van durar força temps i hi havia temps suficient per corregir i canviar un text que fa mal a la vista sols veure'l.

DEL SEGRE A L'EBRE

Semblarà sorprenent això d'entrada, però el cert és que l'aprendre que el Segre és un afluent de l'Ebre em suposà una amarga experiència al seu moment. Feia 2n d'EGB, amb set anyets, i a classe era el moment en què tots els del curs ens trobàvem dempeus al voltant de la mestra perquè aquesta ens preguntés la lliçó. I fou així com em llançà la fatídica pregunta, la de què anomenés un afluent del nostre riu. Aquella ignorància puntual em costà perdre el primer lloc, que em fou arrevassat per un altre company qui respongué amb to victoriós "el Segre!". Quina sensació de derrota i desencís -i rabieta- vaig experimentar llavors!. Això sí, mai més en la vida se m'oblidaria aquest vincle hidrològic entre el Segre i l'Ebre.

Sabem prou tothom que des del govern de la Generalitat es vol impulsar la portada d'aigua del Segre cap a la conca del Llobregat per tal de solucionar el problema d'abastiment d'aquest element líquid a l'àrea metropolitana barcelonina. Els nostres governants estan duent a terme autèntics malabarismes verbals per tal de vendre aquesta mesura, la qual diuen que sols s'executarà en cas extrem. Hi ha un terme tabú, que procuren no pronunciar: transvasament. Perquè de fet és això al cap i a la fi, uns transvasament d'aigües des de la capçalera del Segre cap al Llobregat. Però al costat hi ha un altre terme tabú: Ebre. Perquè com bé referia al començament, el Segre és un afluent de l'Ebre. O dit d'una altra manera, el Segre forma part de tot el conjunt hidrogràfic del riu Ebre. De fet, en el seu últim tram, al seu pas pel territori català el seu elevat cabal (en comparació el que caracteritza a la resta del seu curs anterior) l'assoleix un cop ha rebut les aigües del Segre.

En resum, com es vulgui, directa o indirectament és el transvasament de l'Ebre cap a Barcelona el que s'està planificant amb aquesta mesura en concret, deixant de banda que tot el sistema de regs serveixi també a la llarga per a la mateixa destinació. Se'ns dubte que després d'haver donat suport als anti-transvasistes quan la lluita es dirigia contra el PHN del govern del PP, ara dur a terme una mesura semblant s'ha de disfressar d'alguna manera perquè no es pugui dir que es tracta del mateix. Tant se val! De seguit se'ls hi ha vist el plumero. I per molt que es digui que seria una mesura molt puntual, un cop amb el caramel a la boca a veure qui el deixa perdre!

CINC ANYS DESPRÉS

Es compleixen demà cinc anys de l'inici de la il·legal invasió d'Iraq. Poc em cal afegir a tot el que han anat dient els mitjans al respecte. Si fa no fa, els efectes ens són coneguts, sobretot pel que fa a pèrdues humanes: més de 151.000 morts iraquians (n'hi ha que diuen que han estat molts més), prop de 4.000 soldats americans ha perdut també la vida, més els altres militars procedents d'altres estats (espanyols inclosos). Cal afegir-hi els més 30.000 soldats ferits i mutilats i molts altres amb seqüeles psicològiques. A més a més, gairebé dia sí, dia també seguim rebent notícies que desenes d'iraquians volen esventrats pels aires a conseqüència d'un atemptat, una conseqüència més d'aquesta guerra nefasta. I com molt bé ja se sap, de les causes adduïdes per justificar la invasió -les armes de destrucció massiva, la perversa aliança entre Saddam i el terrorisme islamista- res de res.

I vet aquí que el senyor José María Aznar López, un dels integrants del fatídic trio de les Açores afirma amb rotunditat i cinisme que no sols no se n'arrepenedeix de la decisió presa al respecte, sinó que ho tornaria a repetir. Pot haver encara algú que posi en dubte que aquest energumen (juntament amb els altres dos) hagi de comparèixer davant del Tribunal Penal Internacional com a criminal de guerra?