ELS NAZIS I LA GUERRA CIVIL

El Magazine dominical de La Vanguardia d'aquest diumenge publicava un interessant reportatge signat pels periodistes Eduardo Martín de Pozuelo i Jordi Finestres, "Los nazis alentaron a Franco". L'article, que s'ha basat en fonts documentals d'arxius procedents d'Amsterdam i dels Estats Units, intenta demostrar que la implicació de l'Alemanya nazi en l'organització del cop d'estat militar que donar pas a la Guerra Civil fou molt més profunda del que fins ara s'havia suposat. És més, com expressa el títol del reportatge, n'estigueren al darrere de forma significativa. L'escrit se centra sobretot en la figura de Hans Hellermann, un dirigent nazi afincat a Barcelona, qui, sota una empresa tapadora, s'encarregà d'establir els contactes amb els conspiradors contra la Segona República i teixir les relacions entre aquests i els diversos representants territorials del partit nazi a l'estat Espanyol. Hellermann viatjà a Berlín l'abril de 1936 per tal d'entrevistar-se amb Heinrich Himmler, cap suprem de la policia alemanya qui li donà les instruccions pertinents. L'article continua dient que "De vuelta a Barcelona, Hellermann ordenó a los principales jefes nazis de las secciones locales de España que acudieran a visitarle con el fin de transmitirles las órdenes de Berlín. [...]. Los documentos desclasificados consultados en Holanda, Alemania y Estados Unidos constatan que durante las semanas previas al alzamiento hubo frecuentes encuentros de estos nazis con falangistas y carlistas en varias ciudades españolas. De hecho, consta que dos mil quinientos hombres perfectamente disciplinados, estaban listos para el día de la rebelión, según se desprende de los documentos alemanes procedentes de la falsa empresa de Hellermann en Barcelona que están archivados en Amsterdam."

Així mateix,sorprèn una dada aportada per aquest treball: l'interès dels nazis per Espanya es començà a fer efectiu el 1930, un any en què ni aquests havien assolit encara el poder a Alemanya ni s'havia proclamat la Segona República a l'estat peninsular. No obstant, un cop instal·lats al govern, serà un objectiu dels nazis l'enderrocament del règim republicà espanyol, formant part tot plegat del seu projecte de nazificació d'Europa. De fet, durant l'anomenat Bienni Negre, el període durant el qual governaren les forces dretanes dins la Segona República, mantingueren bones relacions amb les autoritats espanyoles i aplaudiren la dura repressió que l'exèrcit va portar a terme contra la revolta d'Astúries de 1934, tal com s'expressa en el treball de Martín de Pozuelo i Finestres.

No es diu res si l'objectiu dels dos autors de l'article s'acaba amb aquest escrit o si hi ha intenció d'un treball molt més ampli, ja que és un tema que dóna molt de sí. I tenint en compte l'existència d'aquest teixit format per caps locals nazis a diverses poblacions del territori espanyol, podria ser que aquests tentacles conspiratius arribessin a Flix que, com ja és conegut, comptava amb una important presència de població alemanya en aquella època.

"BRIGADISTES" DE FLIX

Qui més, qui menys, ha sentit a parlar de les Brigades Internacionals, aquestes unitats militars integrades per voluntaris estrangers que van intervenir en la Guerra Civil espanyola, en suport del govern de la República. També és conegut que les diverses unitats (batallons) adscrites a les brigades solien portar noms de personatges que havien estat un referent per a les esquerres -Lincoln, Garibaldi, André Marty, Dimitrov, Thaelmann, etc.-, i al mateix temps cadascuna de les referides unitats es nodria de voluntaris procedents del país d'origen de la personalitat que els donava nom: al Batalló Garibaldi hi havia voluntaris italians, al Lincoln, nordamericans, Thaelmann, alemanys, per posar alguns exemples. No obstant, aquesta adscripció nacional no fou al 100%, sinó que en una mateixa unitat, podrien haver-hi brigadistes procedents d'altres països. I no sols això, ja que també formaren part de les Brigades Internacionals soldats de lleva reclutats per la República. I fou per aquesta circumstància que alguns joves de Flix també en feren cap.

Almenys jo he pogut conèixer el cas de dos reclutes flixencs, pertanyents a la lleva de 1939, però allistats el 1937, i que foren integrats al Batalló Thaelmann. Ambdós -ja fa força anys traspassats- van explicar-me al seu moment la seua experiència i vivències durant la Guerra Civil i el seu pas per les Brigades Internacionals. Històries que anaven des de la seua convivència amb els voluntaris estrangers vinguts d'arreu del món (alemanys, iugoslaus, polonesos, nordamericans, cubans...), la participació en algun episodi destacat del conflicte, com la Batalla de Guadalajara, fins a algunes anècdotes personals viscudes enmig del conflicte, algunes d'elles bastant colpidores. No obstant, cal remcarcar, com he dit, que foren integrats a les Brigades Internacionals, com a soldats de lleva. Faig aquest aclariment pel fet que un i altre testimoni ideològicament estaven identificats amb el bàndol franquista. Fins i tot, un d'ells m'explicà que la seua destinació a les brigades probablement fos més aviat com a càstig a causa de la seua ideologia, tenint en compte que aquestes unitats militars actuaven sempre a primera línia de foc i el risc evident i macabre que això comporta. De fet fou un fenòmen estès en un i altre bàndol que reclutessin soldats que políticament no els eren afins. En el cas dels nostres brigadistes flixencs, a la mínima oportunitat desertaren i van passar-se a l'exèrcit franquista. Això no els evità haver d'estar recluïts en camps de concentració durant un temps, abans de ser plenament integrats a les files de les tropes rebels. I no sols això, sinó que un cop acabada la guerra, van haver de fer el servei militar durant el temps que els faltava per completar-lo, sense que els comptabilitzés el temps que van romandre a les files republicanes. I de fet, sembla ser que gran part d'aquest servei militar el compliren al calabós, ja que després d'haver experimentat la duresa de la guerra, realment passaven de tot.

Com he dit, he fet referència a dos casos que els vaig conèixer a través de l'explicació directa dels seus protagonistes. Probablement van haver-hi més joves de Flix i de les nostres contrades que foren integrats a les Brigades Internacionals, i no cal dir de la resta de Catalunya i del territori espanyol. Si bé es un fet conegut del qual existeixen alguns estudis, no estaria de més realitzar la recerca pel que fa a la nostra població i el nostre territori en relació a aquest tema, ara per ara que jo sàpiga, inèdit.

DE VAIXELLS I BENZINERES

Bon revol ha armat les últimes setmanes la possible entrada de Lukoil dins l'escenari econòmic espanyol com a accionista majoritari de Repsol. Essent conegudes les vinculacions que hi ha a la superpotència euroasiàtica entre el món polític, el financer i empresarial i la delinqüència mafiosa, no deixa de provocar un més que justificat temor que una petrolera russa es faci gairebé amb el domini d'una de les principals empreses multinacionals espanyoles, amb totes les conseqüències (negatives, a la llarga) que tot plegat podria comportar. Diria que hi ha un clamor majoritari a què tal avinentesa no es materialitzi, cosa que de fer-se realitat podria comportar el domini rus sobre un dels sectors energètics claus a la península. I si algú ha anat seguint l'evolució de la política de Rússia durant els últims anys, ja s'ha pogut comprovar com se les gasten en tots els àmbits. Si fins i tot el més profà pot intuir l'existència d'un potencial risc en aquesta operació, sols ha faltat que es conegués l'existència d'un informe del CNI desaconsellant qualsevol tracte amb Lukoil.

D'assolir-se l'entrada de l'empresa russa en l'accionariat de Repsol, qui sap si al pas del temps ens podríem trobar enmig d'una situació en què progressivament Rússia anés immiscuint-se en assumptes espanyols, fos en el nivell que fos. Pot semblar una elucubració fora de lloc i exagerada. Però resulta que en el passat la potència euroasiàtica ja va introduir-se i influí en assumptes de l'Estat espanyol. I no m'estic referinta la intervenció soviètica durant la Guerra Civil (en alguns aspectes més magnificada del que fou realment), sinó a un període de la història de fa gairebé dos-cents anys durant el regnat del fatídic i nefast Ferran VII de Borbó.

Fou a mitjans de la segona dècada del segle XIX. Napoleó havia estat definitivament derrotat i entre les potències victorioses hi ha un pletòric Imperi Rus que ha esdevingut el capdavanter en la defensa de l'absolutisme i en impedir qualsevol procés revolucionari a Europa. Espanya, per la seva banda, estava encara patint els efectes derivats de la Guerra del Francès. Com a potència havia quedat força tocada. A més d'un territori arrasat pel conflicte bèl·lic, la hisenda havia quedat fortament malmesa. I, com se sol dir, les desgràcies mai no vénen soles, les colònies d'Amèrica, aprofitant la debilitat de la metròpoli, van revoltar-se i iniciaren el seu camí cap a la independència. Les autoritats espanyoles poca cosa en podien fer per aturar aquests moviments. Allò que hagués estat un dels elements fonamentals, com és la disposició d'una bona flota de vaixells de guerra tant per a l'atac com per al transport de tropes, quedà fortament malmesa després de la derrota de Trafalgar. És en aquest context en què van transcórrer uns fets on es féu palesa la ascendència russa sobre la cort espanyola.

Entre les autoritats espanyoles i les russes existia llavors una coincidència d'interessos pel que fa a la seua oposició al liberalisme i qualsevol intent d'alçament revolucionari. Però era una relació de desigualtat entre una gran potència i un estat en decadència. L'Imperi Rus, a través del seu ambaixador Tatixev, havia aconseguit atreure's a bona part de la cort, fins i tot comptant amb l'afinitat del mateix monarca, l'inefable Ferran VII, de tal manera que s'arribà a parlar de l'existècia d'una facció pro russa entre les autoritats. Davant la situació desesperada que plantejà la rebel·lió de les colònies americanes, el mateix rei espanyol va arribar a oferir al tsar l'illa de Menorca a canvi de què l'armada russa li donés suport per fer front als revoltats colonials, iniciativa però que no tirà endavant per l'oposició britànica. Malgrat tot, l'avinença entre espanyols i russos s'acabaria fent efectiva. El 1817 el ministre de la Guerra espanyol, Eguía, signava amb l'ambaixador Tatitxev l'acord mitjançant el qual es compraven a Rússia vuit vaixells de guerra amb la seua dotació d'armament artiller. Fos per negligència de les autoritats espanyoles pel que fa al manteniment dels vaixells adquirits, fos per la circumstància física de què la fusta amb què estaven construïts es podria fàcilment a les aigües de la costa peninsular més càlides que les dels mars septentrionals, l'operació va acabar resultant en gran part desastrosa, tant per l'alt preu que es va haver de pagar com pel posterior deteriorament d'algunes de les naus. En resum, l'episodi acabà malament i amb el consegüent escàndol.

Ara per ara no està massa clar si acabarà prosperant l'operació de Lukoil envers Repsol. Que de produir-se, comportés més endavant la intromissió russa en assumptes espanyols, donat el caràcter estratègic de Repsol és un fet que entra dins de les conseqüències probables. I, casualment, per una nota apareguda noticiari electrònic e-notícies -fent-se ressò d'una notícia apareguda a Público- ens em pogut assabentar d'un aspecte que guarda paral·lelismes amb allò que succeí fa dos segles: poc temps després de produir-se les declaracions del ministre d'Indústria, Miguel Sebastián, mostrant-se contrari a l'entrada de Lukoil a Repsol, es diu que el rei Joan Carles I va arribar a trucar per telèfon fins a sis vegades al president del Govern Espanyol, Rodríguez Zapatero, intercedint a favor de l'operació. Fins i tot es menciona que al darrera de l'actitud del rei, hi ha alguna trucada del primer ministre rus Vladimir Putin. És a dir, de ser cert, ja tornaríem a trobar-nos un Borbó pactant amb els russos un afer que té el seu perill. En l'anterior episodi, com s'ha explicat alguns dels vaixells comprats a Rússia acabaren podrint-se. L'actual cas, si és veritat tot aquest moviment subliminal, està podrit de bon començament.

RESSONS DE FLIX A "L'ÒMNIBUS DE LA MORT"

Aquest passat cap de setmana he dedicat part del temps a la lectura del best seller d'aquests últims mesos, L'òmnibus de la mort: parada Falset, del periodista Toni Orensanz, acabant-lo de rematar abans-d'ahir dilluns. Magnífic llibre que ens narra un dels episodis més foscos (un més, de tots els que va haver-ne, de fet) de la Guerra Civil. Si bé Orensanz centra la seua recerca sobre el pas de la Brigada de la Mort per Falset i en la biografia del seu cap, Pascual Fresquet Llopis, les referència a esdeveniments que van tenir lloc en altres poblacions també en són referenciats. No entraré en el contingut de l'obra, més aviat prefereixo recomanar la seua lectura. Com he copsat en algunes ressenyes i com es va comentar durant la seua presentació a Flix, és un llibre que enganxa, i com indicà Francisco Visa en presentar-lo, en molts dels fets que apareixen referents a Falset, poden emmirallar-se els que malauradament també van transcórrer en moltes poblacions de les contrades.

La Brigada de la Mort, com bé ens explica Toni Orensanz, deixà la seua estela d'assassinats a Falset, sinó que actuà també a Gandesa, ho intentà a Móra d'Ebre, per nomenar aquelles poblacions en què l'autor en fa una especial referència. No obstant, Orensanz ens indica altres indrets de la Ribera d'Ebre, de la Terra Alta i del Baix Aragó. I entre ells, Flix.

Orensanz fa referència a la recerca feta per Josep Sánchez Cervelló a l'entorn de Fresquet, qui trobà notícies del seu pas per Bot i Flix. Sembla ser que entre Flix i Ascó, la Brigada de la Mort assassinà disset persones. En el mateix apartat del llibre s'indica que el nostre poble era un nucli important de la FAI, dins el territori comprès entre Barcelona, Saragossa i València. Però potser la dada més novedosa és que el segon de Fresquet, Alejandro Beatobe, destacat confederal de Saragossa, com s'indica al llibre, havia estat a vivint a Flix poc abans d'iniciar-se la guerra. Més endavant, ens informa que Beatobe, igualment que Fresquet, acabaria ingressant a l'exèrcit republicà i en finalitzar el conflicte, també aniria cap a l'exili a França.

No vull afegir res més. Com deia més amunt, recomano la lectura del llibre. Que aquesta obra, publicada a començaments de l'estiu, hagi assolit fa poc la segona edició, em penso que ja diu molt.