dilluns, 2 de juliol de 2007

"CIVITAS DEI"

Un dels autors més influents dins el pensament cristià ha estat Sant Agustí (354-430). De les obres d'aquest pare de l'Església, val a destacar De Civitate Dei (la Ciutat de Déu), on planteja el sentit de la història. Sant Agustí contraposa la Ciutat dels homes ("Civitas hominis") a la Ciutat de Déu ("Civitas Dei"), essent per a ell la història el triomf de la segona sobre la primera, triomf dirigit per la divinitat. No és objectiu d'aquest escrit aprofundir sobre aquest aspecte del pensament agustinià (veritablement, ara no disposo del coneixement suficient per fer-ho), però sí que voldria destacar un dels dels seus llegats i que ha estat un tret característic de la societat occidental: la separació entre l'Església i l'Estat. Potser en èpoques pretèrites no hi havia una línia distintiva massa clara entre tots dos i es podien donar situacions de confusió. I de fet, a l'actualitat encara hi ha intents d'influir d'una institució en l'altra, tenint com a darrera mostra la polèmica encesa al voltant de la implantació de l'assignatura d'Educació per a la Ciutadania a les Escoles. Malgrat tot, una cosa és certa: en qualsevol país europeu on la tradició cristiana ha estat arrelada, tothom sap distingir ben bé on comença i on acaba tant allò que és profà, com allò que és sagrat, què correspon a l'Estat i què correspon a l'Església. Amb els matisos que vulgueu segons l'època i/o el territori, però això és una realitat.

No podem dir el mateix dels països de on la religió musulmana ha estat majoritària. De partida, L'Alcorà, ell llibre sagrat de l'Islam -un text segons la seua tradició revelat per Déu a al profeta Mahoma- ha estat (i és encara en molts indrets) la font de dret primigènia. De fet, durant els primers segles de l'Islam, les autoritats tenien unes competències on es barrejaven els elements laics i religiosos, es tractessin de càrrecs polítics o judicials. Tot passava per la criba del que prescrivia la religió. La rigorositat, però, tampoc ha estat sempre intensa. Hi ha hagut períodes de relaxació, que curiosament han coincidit amb moments de floriment cultural i científic dins el món islàmic. Contràriament, hi ha hagut moviments de reacció, que han buscat el retorn al purisme i l'obediència més estricta als principis morals i religiosos, un fet constant al llarg de la història de l'Islam, amb els seus trets propis (el cas dels almoràvits i els almohades, entre altres, a l'Edat Mitjana; els wahabites a l'actual Aràbia Saudí; la revolució xiïta iraniana; els talibans afganesos; Al-Qaida, etc.). En definitiva, el pes de l'element religiós ha estat sempre present en les societats islàmiques, amb més o menys intensitat, degut a la idiosincràcia de la pròpia religió musulmana que intenta comprendre i ordenar-ho tot, pertanyi a l'àmbit sagrat o profà. Aquesta emprempta condiciona en gran manera la manera d'obrar tant de les autoritats com dels habitants d'aquests territoris. Governs suposadament laics com l'Algerià, inicien el text de la seua constitució invocant el nom de Déu misericordiós. Veiem també com els intents d'implantar sistemes democràtics es troben amb tots tipus de dificultats. Els més radicals consideren una blasfèmia un sistema on el poder prové de les persones, quan per a ells el poder sols emana de la divinitat. També es pot comprovar que els immigrants procedents de països musulmans, en general tenen més problemes a l'hora d'integrar-se i adaptar-se a la legalitat i als costums dels territoris d'acollida. I els qui ho hagin fet, ni que sigui de forma tímida, en més d'una ocasió ha fet falta que arribés el barbut imam de turno per fer-los tornar al redil de la sharia.

De tota manera, no vol dir que aquesta situació hagi de continuar sempre així. Depèn de quin país de majoria musulmana estiguem parlant, la influència de la religió és més forta o més feble, de la mateixa manera que hi ha musulmans que tenen molt clars els límits entre els àmbits religiós i profà. Serà difícil sostreure's del pes històric d'aquesta influència secular tan arrelada en aquestes societats, d'aquesta mena de "Civitas Dei" a la musulmana. Però tot és possible.