TAN LLUNY I TAN A PROP

Fa dos dies que he tornat del meu viatge de vacances pel centre d'Europa. Ha estat una setmana, intensa però, durant la qual he visitat el cor de l'antic Imperi Austro-Hongarès, les anomenades tres ciutats imperials: Praga, Viena i Budapest. Certament he de dir que m'han faltat dies per poder acabar-les de conèixer, però amb tot he pogut copsar l'essència de cadascuna, allò que més les caracteritza i singularitza. Ha estat un contacte amb la història d'aquesta part d'Europa, d'allò que fins ara sols havia pogut assabentar-me a través dels meus estudis i els llibres, amb els seus esdeviniments i espisodis d'esplendor passats, però també amb les seues tragèdies viscudes.

Praga desperta diverses sensacions, des de l'entranyabilitat de les seues cases (hi ha racons que en què sembla una ciutat de conte) fins la majestuositat del pont de Carles IV sobre el riu Moldava, el palau Wallenstein, o el conjunt format pel Castell, amb el Palau Presidencial i la Catedral de Sant Vito, entre altres. Un passeig pel riu Moldava i l'assistència a una representació del teatre negre van completar la meua visita a la bella capital txeca.

Viena destaca per l'opulència, hereva de la seua condició de capital de l'antic imperi: la magnificiència del conjunt arquitectònic dels edificis imperials del Hofburg, l'imponent seu del parlament austriac, l'impressionant ajuntament vienès (Rathhaus), la Catedral de Sant Esteve, l'Església de Sant Carles Borromeu, el Palau de Belvedere, en són algunes de les mostres més palpables. Una mica més lluny del centre, hi ha el Palau de Schonbrünn, residència d'estiu dels emperadors austriacs, amb les seues luxoses estances i uns magnífics jardins, tot plegat condimentat amb les històries d'amor i desamor entre el monarca Frances Josep I i la seua muller, la popular Sissí. Culminà aquest viatge amb el gaudiment d'un concert al Kursalon on van sonar les notes d'Strauss i de Mozart, com no podia ser menys.

La tercera i última etapa del viatge fou l'estada a la capital hongaresa, Budapest. De totes tres, és la que més destruccions ha patit al llarg de la història, primer amb els mongols al segle XIII, i després pels turcs al segle XVI (també durant la Segona Guerra Mundial, destacant la voladura dels ponts pels nazis en la seua retirada). Per això, en comparació amb les altres dues, el seu casc antic és molt més recent, històricament parlant. Compta, no obstant, amb construccions i indrets emblemàtis que poc tenen a envejar als de Praga i Viena, com la seu del parlament hongarès, l'Església de Sant Esteve, la sinagoga, el conjunt del Castell i el ponts de les cadenes i el d'Isabel (Sissí, molt apreciada pels hongaresos). De totes maneres, una de les coses que més va impactar-me de Budapest fou les seues vistes panoràmiques centrades al voltant de del grandiós Danubi. Un passeig nocturn amb vaixell per les seues aigües, van permetre'm contemplar tot l'espectacle del joc de llums que conformen les construccions ubicades a les seues vores.

Sens dubte són moltes les sensacions experimentades al llarg d'aquest viatge a les tres ciutats imperials. Però apart d'aquelles que incumbeixen a la idiosincràcia de cadascuna d'elles, en va haver una que em va colpir especialment. Fou a Praga. La contemplació d'un assut enmig del Moldava, amb un canal de navegació al costat i la visió d'un gravat del segle XVI a la catedral on apareixia, destacat, entre altres contruccions de la ciutat, aquest element al riu, em van fer venir a la memòria les imatges de les fotografies i els vells dibuixos de Flix on apareix l'antic assut. Fou instantani: un calfred, la pell de gallina i els ulls humits per l'emoció. Un indret tan llunyà, però que se'm representà tan proper en un breu lapse de temps. Cultures fluvials al cap i a la fi.