dilluns, 27 de juliol del 2009

MÉS ENLLÀ DE GIBRALTAR


Encara està fresca la polèmica suscitada per la visita del ministre d'exteriors espanyol, Moratinos, a Gibraltar la setmana passada, pel fet que era el primer cop que, des de l'ocupació d'aquest territori pels anglesos l'any 1704 (corroborat el 1713 pel Tractat d'Utrecht), un alt representant del govern d'Espanya trepitgés el penyal. Al marge la pataleta pepera que provocà el que sí va voler deixar clar Moratinos és que, malgrat aquest acte de trobada amb les autoritats del penyal, l'estat espanyol no renuncia recuperar la sobirania d'aquest petit territori. Al respecte he de dir que tenen tota la raó en plantejar aquesta reivindicació, un fet que representa tot un greuge històric i que va essent hora que s'arribi a una solució. De totes maneres, també m'agradaria que aquest zel i contundència que demostren amb el penyal de Gibraltar, també el fessin palès pel que fa a la recuperació de l'antic comtat del Rosselló i part del territori de la Cerdanya, separats de la resta del territori català després del Tractat dels Pirineus (1659) i des de llavors en poder de França. S'ha de dir que hi ha nacionalistes espanyols que, encara que sigui amb la boca petita, ho manifesten (per a ells Catalunya és Espanya, i per tant els territoris assolits per França són antics territoris espanyols). Amb tot, està vist que existeix un doble raser a l'hora d'afrontar a aquestes dos qüestions per part dels espanyols (acció totalment nul·la pel que fa al govern de l'estat en relació als territoris catalans).

Tampoc no estaria de més recordar al nacionalisme espanyol allò de què no vulguis per als altres allò que no vols per a tu mateix. Deixant de banda la qüestió de les diverses nacionalitats penisulars i llurs reivindicacions de territori i sobirania respecte d'Espanya, també hi ha un seguit de greuges territorials dels quals n'ha estat causant l'estat espanyol. Dins al territori de la península hi ha el cas de la ciutat d'Olivença, conquerida als portuguesos el 1801 durant l'anomenada Guerra de les Taronges i corroborada l'ocupació amb el Tractat de Badajoz signat aquell mateix any. Al sud, ja al continent africà, hi ha el cas, també prou conegut, de les ciutats de Ceuta i Melilla. Però la presència espanyola no sols es redueix a aquests dos enclaus en aquesta zona extrapeninsular, sinó que hi ha tot un rosari de petits territoris (els penyal de Vélez de la Gomera i Alhucemas, les Illes Chafarinas, l'illot de Perejil, entre els més destacats), sobre els quals també recauen les reivindicacions marroquines. En el cas d'Olivença, els espanyols retrauen que ha estat una ciutat en permanent disputa amb Portugal, de la mateixa manera que respecte als territoris del nord d'Àfrica també argumenten tot un rosari de raonaments històrics, alguns del calibre de què la sobirania espanyola ja era un fet consumat en aquests territoris quan encara no existia l'actual etat marroquí. Que cadascú ho jutgi...

Finalment, hi ha assumptes que es donen per consumats i que ningú no gosa qüestionar. Què passa amb l'arxipèlag de les Canàries? Conquerides pel regne de Castella al llarg del segle XV, és un dels últims vestigis de la història colonial espanyola per l'Oceà Atlàntic. De fet, la possessió de les Canàries tingué una importància estratègica cabdal en la posterior conquista i domini dels territoris de l'Amèrica espanyola. Amb la divisió provincial de 1833, la totalitat de l'arxipèlag restà englobat en una sola província, i no serà fins a 1927 en què aquest territori insular es dividiria en les actuals províncies de Santa Cruz de Tenerife i Las Palmas. El intens procés d'aculturació a que fou sotmès aquest territori fa que gairebé ningú no es qüestioni el domini espanyol sobre les illes, tot i que han existit (i existeixen) moviments independentistes. Això tampoc implica però, un sentiment espanyol fortament arrelat, i els mateixos canaris afirmen que, si bé senten els seus vincles amb Espanya, culturalment se senten més propers i identificats amb els països llatinoamericans (amb Veneçuela especialment, la Octava Isla, centre d'una nombrosa comunitat emigrant canària). De moment res fa preveure que en un futur immediat les Canàries plantegin la seua separació de l'estat espanyol (al marge de les reivindicacions marroquines, que també hi són). Però a saber si dintre d'uns anys s'acabi imposant la realitat geogràfica i aquest antic territori colonial espanyol emprengui el camí cap a la independència.

Reitero que l'estat espanyol té tota la raó en les seues pretensions de recuperar el penyal de Gibraltar. Però caldria que es deixés de mirar tant el melic gibraltareny i mesurar les possibles i lògiques conseqüències que es podrien produir de sortir-se'n amb la seua.


4 comentaris:

Jaume Masip Llop ha dit...

Sí senyor!

Marià Hierro ha dit...

Excel·lent reflexió! El nacionalisme espanyol sols va en una, grande i libre direcció.
Salut.

francesc de castellví ha dit...

Sento contradirte, Josep Antoni, però això de que Espanya fa molt bé de reclamar Gibraltar no s'aguanta per enlloc.
Per començar el Tractat d'Utrech l'únic que diu és que si el penyal deixa de ser britànic serà espanyol. Per continuar, cal preguntar-se que en pensen els que hi viuen. I el 2.002 ho van preguntar en referèndum (amb grans gesticulacions per part d'Espanya) i el 99% van dir que o britanics o independents; això últim sí que aniria en contra del tractat, per tant continuarem britànics...
I una nota d'història: en la conquesta del penyal el 1704 hi va particiar un batalló de catalans junt amb d'altres efectius dels exèrcits austriacista i anglès. Van desembarcar a la que avui és "Catalan Bay" a Gibraltar. Trobo que el millor reconeixement per a aquells catalans que lluitaven al costat dels anglesos és que el penyal continui sent anglès pels segles dels segles. God save the Queen, home!
I sobre la Catalunya Nord, no he sentit mai cap espanyol (nacionalista o no) que en reivindiqui la sobirania. Per a ells les coses catalanes (de la llengua a qualsevol fet històric) no formen part de l'imaginari espanyol. Em remeto a la resposta que donà Franco a Hitler quan aquest li oferí el País Basc francès i la Catalunya Nord a canvi d'entrar a la guerra: "¡Ya tenemos bastantes catalanes!".
Per a qualsevol altra cosa, llegir el magnífic artícle de López Tena ahir a l'Avui, titolat precisament "Catalunya i Gibraltar", http://www.avui.cat/cat/notices/2009/07/gibraltar_i_catalunya_66792.php

Josep Antoni Collazos Ribera ha dit...

Francesc, això de què els gibraltarenys no en volen sentir ni a parlar de ser espanyols ja ho tinc present. De la mateixa manera que els habitants de Ceuta i Melilla no volen ser marroquins (fins i tot els musulmans), i en absolut els canaris (que ni tan sols se senten africans, tot i la seua situació geogràfica). També tenia present la participció d'una unitat militar catalana en la conquesta de Gibraltar junt amb els anglesos. De fet, amb aquesta entrada el que pretenia mostrar és la contradicció entre la posició espanyola en relació al penyal i la que manifesta envers aquells territoris que Espanya ha ocupat i manté, i que representen una situació paral·lela a la de Gibraltar. I pel que fa al nacionalisme espanyol i la Catalunya nord, si mal no recordo, José Antonio Primo de Rivera, el fundador de la Falange, sí reivindicava el seu retorn (a l'estat espanyol, és clar!). Que es Espanya reivindiqui el retorn de Gibraltar, ho trobo legítim, al mateix temps que també ho trobo que els gibraltarenys no en tinguin cap gana.