MÉS ENLLÀ DE GIBRALTAR

Encara està fresca la polèmica suscitada per la visita del ministre d'exteriors espanyol, Moratinos, a Gibraltar la setmana passada, pel fet que era el primer cop que, des de l'ocupació d'aquest territori pels anglesos l'any 1704 (corroborat el 1713 pel Tractat d'Utrecht), un alt representant del govern d'Espanya trepitgés el penyal. Al marge la pataleta pepera que provocà el que sí va voler deixar clar Moratinos és que, malgrat aquest acte de trobada amb les autoritats del penyal, l'estat espanyol no renuncia recuperar la sobirania d'aquest petit territori. Al respecte he de dir que tenen tota la raó en plantejar aquesta reivindicació, un fet que representa tot un greuge històric i que va essent hora que s'arribi a una solució. De totes maneres, també m'agradaria que aquest zel i contundència que demostren amb el penyal de Gibraltar, també el fessin palès pel que fa a la recuperació de l'antic comtat del Rosselló i part del territori de la Cerdanya, separats de la resta del territori català després del Tractat dels Pirineus (1659) i des de llavors en poder de França. S'ha de dir que hi ha nacionalistes espanyols que, encara que sigui amb la boca petita, ho manifesten (per a ells Catalunya és Espanya, i per tant els territoris assolits per França són antics territoris espanyols). Amb tot, està vist que existeix un doble raser a l'hora d'afrontar a aquestes dos qüestions per part dels espanyols (acció totalment nul·la pel que fa al govern de l'estat en relació als territoris catalans).

Tampoc no estaria de més recordar al nacionalisme espanyol allò de què no vulguis per als altres allò que no vols per a tu mateix. Deixant de banda la qüestió de les diverses nacionalitats penisulars i llurs reivindicacions de territori i sobirania respecte d'Espanya, també hi ha un seguit de greuges territorials dels quals n'ha estat causant l'estat espanyol. Dins al territori de la península hi ha el cas de la ciutat d'Olivença, conquerida als portuguesos el 1801 durant l'anomenada Guerra de les Taronges i corroborada l'ocupació amb el Tractat de Badajoz signat aquell mateix any. Al sud, ja al continent africà, hi ha el cas, també prou conegut, de les ciutats de Ceuta i Melilla. Però la presència espanyola no sols es redueix a aquests dos enclaus en aquesta zona extrapeninsular, sinó que hi ha tot un rosari de petits territoris (els penyal de Vélez de la Gomera i Alhucemas, les Illes Chafarinas, l'illot de Perejil, entre els més destacats), sobre els quals també recauen les reivindicacions marroquines. En el cas d'Olivença, els espanyols retrauen que ha estat una ciutat en permanent disputa amb Portugal, de la mateixa manera que respecte als territoris del nord d'Àfrica també argumenten tot un rosari de raonaments històrics, alguns del calibre de què la sobirania espanyola ja era un fet consumat en aquests territoris quan encara no existia l'actual etat marroquí. Que cadascú ho jutgi...

Finalment, hi ha assumptes que es donen per consumats i que ningú no gosa qüestionar. Què passa amb l'arxipèlag de les Canàries? Conquerides pel regne de Castella al llarg del segle XV, és un dels últims vestigis de la història colonial espanyola per l'Oceà Atlàntic. De fet, la possessió de les Canàries tingué una importància estratègica cabdal en la posterior conquista i domini dels territoris de l'Amèrica espanyola. Amb la divisió provincial de 1833, la totalitat de l'arxipèlag restà englobat en una sola província, i no serà fins a 1927 en què aquest territori insular es dividiria en les actuals províncies de Santa Cruz de Tenerife i Las Palmas. El intens procés d'aculturació a que fou sotmès aquest territori fa que gairebé ningú no es qüestioni el domini espanyol sobre les illes, tot i que han existit (i existeixen) moviments independentistes. Això tampoc implica però, un sentiment espanyol fortament arrelat, i els mateixos canaris afirmen que, si bé senten els seus vincles amb Espanya, culturalment se senten més propers i identificats amb els països llatinoamericans (amb Veneçuela especialment, la Octava Isla, centre d'una nombrosa comunitat emigrant canària). De moment res fa preveure que en un futur immediat les Canàries plantegin la seua separació de l'estat espanyol (al marge de les reivindicacions marroquines, que també hi són). Però a saber si dintre d'uns anys s'acabi imposant la realitat geogràfica i aquest antic territori colonial espanyol emprengui el camí cap a la independència.

Reitero que l'estat espanyol té tota la raó en les seues pretensions de recuperar el penyal de Gibraltar. Però caldria que es deixés de mirar tant el melic gibraltareny i mesurar les possibles i lògiques conseqüències que es podrien produir de sortir-se'n amb la seua.