"YES, WE CAN"

Al final s'han complert tots els pronòstics, i Barack Obama ha guanyat de forma aclaparadora. Poc a afegir al que ja s'hagi pogut dir després del bombardeig mediàtic al qual hem estat sotmesos. Sols ens resta esperar a què prengui possessió del càrrec el proper mes de gener i que respongui, ni que sigui el mínim possible, a totes les esperances de canvi que s'han dipositat en ell, no sols els electors nordamericans, sinó gairebé el món sencer. Que el Yes, we can i el Change que tant han sonat durant la campanya, puguin ser quelcom més que un mer eslògan electoral.

TOT ESPERANT LA VICTÒRIA D'OBAMA

A l'espera dels resultats de les eleccions nordamericanes, tret de sorpreses d'última hora, sembla que la victòria de Barack Obama està més que cantada. Els EUA, com bé sabem, no són Europa, i la seua concepció de la política i la seua visió del món és molt diferent a com nosaltres concebim totes aquestes qüestions des del vell continent. El mateix Obama no s'escapa, en molts aspectes, al fet de ser un nordamericà arquetípic i al llarg d'aquests últims mesos, com han destacat molts especialistes, ha estat protagonista de no poques afirmacions contradictòries i ambigües. Amb tot, la seua figura inspira canvi i renovació, aire fresc molt necessari per a la superpotència, ben tocada després dels vuit anys nefastos de la presidència del desastre de George W. Bush. No dubto que McCain representaria igualment un canvi, malgrat que el fet de pertànyer al mateix partit de l'actual govern americà no deixa de despertar poca confiança i suspicàcies. De fet, els republicans, mals els pesi, no poden desprendre's del llast que se'ls identifiqui amb aquest període fosc de la història dels EUA a punt de finalitzar.

Esperem que guanyi Obama. Com sol passar, i això a tot arreu, del que es manifesta a una campaya electoral a l'acte de procedir a governar molts cops sol haver-hi un abisme, i en alguns aspectes probablement ens decebi. Però sols l'esperança de novetat i noves maneres que ha generat la seua candidatura (ja no sols per la possibilitat que sigui el primer president de color), fa que la seua victòria sigui més que desitjable. Que així sigui i que pugui respondre a tot aquest anhel de canvi que clama arreu. Endavant Barack Obama!

RETORN ALS ORÍGENS

Aquest mes de novembre s'ha iniciat amb el desplegament definitiu dels Mossos d'Esquadra a les comarques del Camp de Tarragona i de les Terres de l'Ebre, amb la qual cosa ja exerceixen la seua tasca policial arreu del territori del Principat. És una notícia de la qual ja ens hem assabentat prou després d'un autèntic bombardeig mediàtic tant a través de la premsa com la campanya informativa endegada des de la Generalitat. Els Mossos, que ja tenien el control ple del trànsit, afegeixen també finalment les tasques policials, substituint definitivament en aquests afers a la Guàrdia Civil i la Policia Nacional, idenpendentment del fet que aquests dos cossos encara continuaran establerts a Catalunya exercint les competències que els pertoquin, però ja molt limitades.

Aquest nou desplegament dels Mossos d'Esquadra ha estat un retorn als orígens per a aquest cos policial. Històricament, ja exercí la seua acció arreu de Catalunya. Creat el 1719 i lligat el seu comandament durant a la família Veciana (orignària de Sarral i establerta a Valls) durant els primers anys d'existència, les seues primeres accions van anar dirigides a acabar amb les bosses de resistència austracistes que romangueren al territori català. No obstant, la seua principal comesa com a cos policial fou la persecució de la delinqüència i el bandolerisme, destacant-se per a seua efectivitat. Al segle XIX, també la trobem participant a la primera carlinada (1833-1840), enfrontant-se amb algunes partides carlistes. El 1868, després de la Revolució Gloriosa de setembre, el cos serà suprimit, i novament restablert el 1876, malgrat que la seua acció territorial es veurà reduïda a les comarques de la demarcació de Barcelona, situació que es mantindria fins la Guerra Civil de 1936-1939, i malgrat l'intent de la Generalitat republicana de voler convertir-lo novament en el cos policial de Catalunya. Acabat el conflicte, les autoritats franquistes suprimiran el cos. Amb tot, el 1950 seran restablerts, tenint però com a principal missió la vigilància de les dependències de la Diputació de Barcelona i altres dependències d'aquesta institució. No seria fins el restabliment de la Generalitat de Catalunya el 1977, quan progressivament el cos anira recuperant les seues antigues competències policials, iniciant-se el procés definitiu el 1994 amb el seu desplegament a la comarca d'Osona fins arribar a avui.

Móra d'Ebre, com a cap de comarca, compta amb una comissaria de Mossos d'Esquadra. No obstant, la població morenca ja havia acollit abans un destacament d'aquest cos policial català. El 1844 encapçalava una de les tres esquadres que hi havia a la demarcació de Tarragona (juntament amb les de Pla de Cabra i Riudoms). La de Móra d'Ebre comptava amb tres destacaments distribuïts entre el mateix poble, i els de Xerta i Gandesa, aplegant un total de 33 agents, més 1 caporal i dos sotscaporals. Al seu dia algú va comentar-me que Flix també disposà d'un destacament de mossos durant el segle XIX i que tingueren com a caserna l'edifici de l'ajuntament vell, tot i que és una informació que ara per ara no he pogut contrastar documentalment. Sí en canvi es coneix que l'ajuntament vell fou utilitzat per la Guàrdia Civil i en aquest cas sí que hi ha documentació escrita que ho confirma, com és el cas d'un contracte, datat el 1905, mitjançant el qual el consistori flixenc cedeix en arrendament l'edifici a aquell cos policial.

No està de més fer esment de la Guàrdia Civil en un escrit on es parla dels Mossos d'Esquadra, sobretot en relació a allò que deia mes amunt de retorn als orígens. Quan a mitjans del segle XIX es crea la Guàrdia Civil, per a la seua organització i objetius pren com a model dos cossos policials: la Gendarmeria francesa i els Mossos d'Esquadra. Guàrdies civils i mossos van conviure dins de Catalunya fins la disolució dels segons l'any 1868, i un anys a la demarcació de Barcelona a partir de 1876, com s'ha dit més amunt. La Guàrdia Civil, finalment, acabà subsituint els Mossos d'Esquadra en les tasques policials, curiosament un dels cossos en el qual s'inspirà. Les circumstàncies històriques i polítiques han comportat el procés contrari, i ara han estat els Mossos d'Esquadra els que assoleixen les competències dels guàrdies civils, o gairebé es pot dir que els mossos recuperen plenament el seu àmbit d'acció.

INCOMPATIBILITATS COMPATIBLES

Fa unes setmanes es produïa la mort en accident de trànsit del líder ultradretà austriac i xenòfob Jörg Haider. Com una mena de culebrot de tensió in crescendo, al llarg dels dies que seguiren el tràgic succés, ens anàvem assabentant de les circunstàncies que envoltaren el decés d'aquest polític inefable. Primer, la seua participació en una festa aquella mateixa nit de l'accident, cosa que feia preveure el que es va saber després: l'alta taxa d'alcoholèmia que es detectà en l'analítica post mortem. Després es divulgà l'última vegada que se'l va veure en públic, fou prenent unes copes en un local gai, amb el consegüent revol que comportà aquesta notícia. I si no n'hi havia prou, faltava la cirereta que coronà tot l'afer, aportada pel número dos del seu partit polític (l'Aliança per al Futur d'Àustria, BZÖ, segons les sigles en alemany), Stefan Petzner: enmig d'una entrevista, revelà que tots dos havien mantingut una relació que anava molt més enllà de l'amistat. A partir d'aquí, a part de la fulminant destitució de Petzner com a dirigent del partit, com una mena d'explosió van anar sorgint altres dades al voltant de Haider: que la seua homosexualitat era un secret a veus, que la seua relació amb Stefan Petzner era consentida per la seua muller, que la mateixa nit havia mantingut una forta discussió amb el seu amant, que el motiu d'aquesta fou per una infidelitat de Haider (amb un altre, és clar!), que hi ha la sospita que en la beguda que prengué abans de l'accident se li subministrés un somnífer (entraríem ja dins de l'assassinat, de confirmar-se), etc.

Al marge de tot aquest conjunt de detalls esmentats, un cosa sorprengué a primera vista: que un líder ultradretà fos obertament gai, quan les formacions d'aquest espectre polític, en general, sempre s'han manifestat contra tot allò relacionat amb l'homosexualitat, fins i tot de forma violenta. Ignorant si féu alguna manifestació al respecte, el cert és que Jörg Haider apareixia davant del públic com un pare de família exemplar, imatge que estava ben allunyada de la realitat de la seua vida privada. Per tant, no és estrany l'escàndol que ha produït que sortís a la llum tot plegat. No obstant, aquesta vinculació entre ultradreta i homosexualitat no representa un cas únic, sinó que hi hagut precedents i de fet és un fenomen que té, en el fons, la seua realitat d'ésser.

Primer, cal tenir en compte que l'univers homosexual, i el dels gais en particular, és força més variat que la idea estereotipada i paradigmàtica més estesa del gai efeminat i esbojarrat. Dins aquest mundillo hi ha diversos grups, castes fins i tot m'atreveria a dir (al marge de les diverses tribus: bear, leather, etc), i en conseqüència diferents opinions i formes de viure i assumir l'homosexualitat, des d'aquells que són partidaris de la plena normalització i visualització del fet homosexual dins la societat, fins els que, per dir-ho d'alguna manera, tant els hi fot tot, preferint restar al marge de la resta de la comunitat. Al mateix temps, aquestes diferències també es reflecteixen en discriminacions i enfrontaments (dialèctics, aquests). N'hi ha, per exemple, que no volen saber-ne res dels efeminats, dels que tenen pluma, com és diu en l'argot, per no anar allò amb ells i no voler-s'hi identicar de cap de les maneres. Com també hi ha els que són obertament homosexuals, viuen i practiquen la seua sexualitat com a tals, però assumeixen la seua condició com quelcom excepcional, i no són partidaris, entre altres assumptes, del matrimoni entre persones del mateix sexe. I més...

Per altra banda, com deia més amunt, no és un fet anecdòtic l'homosexualitat d'alguns dirigents de grups d'extrema dreta. En general, aquestes formacions polítiques tendeixen cap una exacerbació i exaltació de la masculinitat, que molts cops els vincles que s'estableixen entre alguns dels seus membres van més enllà de la simple camarederia. Fins i tot, aquestes relacions s'han arribat a plasmar en el pla ideològic: en els antecedents del nazisme, alguns teoritzadors de la superioritat de la raça ària, ho feren palès de forma explícita en els seus escrits. Al marge, és coneguda l'homosexualitat de diversos dirigents nazis. Obertament ho era el cap de les SA, Ernst Roehm, assassinat en l'anomenada nit dels ganivets llargs (per cert, mentre participava en una festeta gai junt amb altres membres dels cossos d'assalt, episodi que Visconti recreà a La caduta degli dei). L'historiador alemany Lothar Machtan fa uns anys plantejava la hipòtesi de la suposada homosexualitat del mateix Adolf Hitler i el que hagués pogut influir aquesta circumstància en determinades actuacions del genocida nazi (El secreto de Hitler, 2000). Al marge, el mateix Mactan ens aportava dades sobre altres capitostos i personatges nazis com a mínim sospitosos de ser homosexuals: Herman Göring, Rudolf Hess (freulan Hess), Albert Speer, Baldur von Schirach, etc. Darrerament, hi ha estudis que apunten en el mateix sentit pel que fa al criminal cap de les SS, Heinrich Himmler. Pel que sembla, aquesta relació entre nazisme i homosexualitat era tal, que quan els nazis assoliren el poder a Alemanya, les comunitats gais d'aquell país ho reberen com una notícia positiva, com si el nou règim obriria un nou període de tolerància. Com se sap, la realitat fou molt diferent: una vegada al poder els nazis reprimiren amb contundència l'homosexualitat i no van ser pocs els que feren cap als camps d'extermini a causa de la seua orientació sexual. Contradicció, hipocresia o diferents maneres d'enfocar l'homosexualitat?

No fa massa anys hi ha hagut altres casos de dirigents ultradretans gais. A Alemanya el líder neonazi durant el anys vuitanta Michael Kühnen, no ocultava la seua homosexualitat, cosa que provocava la indignació de correligionaris més grans. Kühnen moriria prematurament el 1991 amb 36 anys, víctima dels efectes d'haver contret la sida. També fou conegut el cas del dirigent xenòfob neerlandès Pym Fortuyn, assassinat el 2002 enmig d'una campanya electoral (unes eleccions on la seua formació, la Llista Fortuyn aconseguí molts bons resultats). Fortuyn era gai, tot i que val a dir que als Països Baixos l'orientació sexual de les persones no és un tema que importi; de fet és un estat que està a anys llum respecte d'altres pel que fa a la tolerància envers l'homosexualitat.

En definitiva, el cas de Haider (i Petzner) no representa cap rara avis dins la ultradreta, tot i que per a alguns pugui tractar-se d'un vincle incompatible, tenint en compte l'homofòbia manifestada per alguns dirigents d'aquest espectre polític (cas de le Pen, per exemple o els ultradretans espanyols). No obstant, no serà la condició d'homosexuals el que faci criticables ni a Haider ni a tot el llistat de dirigents que s'han anat esmentant, ni molt menys. Més aviat és la ideologia que han fet gala la qüestió que els converteix en objecte de rebuig.