"CAMARADA MEJILLÓN CEBRA"

Just a l'entrada del camí de Sebes, com sempre faig, vaig iniciar un cop més la meua sessió de córrer. Així anava fent els primers metres del recorregut quan, de sobte, a la meua esquerra, just en aquell punt on hi ha un accés obert cap al riu, un element nou se m'aparegué al costat dels frondosos arbres, un indicador que trencava la naturalitat d'aquell paisatge. Els pocs segons que vaig disposar mentre hi passava per davant foren suficients per llegir el seu contingut i que, com no podia ser menys, em cridés més l'atenció aquella frase que, per destacar-la entre la resta del text, està emmarcada per un fons groc llampant: "MEJILLÓN CEBRA PRESENTE". Repentinament el paisatge que m'envoltava perdé la seua gama de colors i assolí una tonalitat en blanc i negre, al mateix temps que em semblava escoltar els clarins que preludien l'ignominiós himne del Cara al sol per acabar d'ambientar-ho. Com tampoc té pèrdua la frase que inicia el cartell indicador "ATENCIÓN NAVEGANTES", la qual remotament em va recordar aquell spot televisiu del tardofranquisme que animava els joves a allistar-se a la marina ("¡Muchacho! ¡La Marina te llama!"). Amb tots aquests pensaments inspirats amb la visió d'aquell indicador, vaig esclatar a riure emmig de la meua cursa particular i individual.

Deixant de banda la qüestió de l'idioma (si podria haver estat escrit en català, o en totes dos llengües o en més, etc.), certament l'estil deixa molt a desitjar, i de fet, pel que he pogut esbrinar han estat altres persones que han experimentat sensacions similars a les descrites en llegir l'indicador i retrotraure'ls a temps passats. Amb el mateix missatge de fons, crec que hagués quedat millor "Presencia de mejillón cebra", i pel que va a l'inici, "Aviso a los navegantes". Imagino que la persona (o persones) que van redactar el text de l'indicador buscaren un missatge que cridés l'atenció, breu i contundent i que convidés a llegir la resta del contingut (unes útilíssimes i necessàries normes per a qui vulgui navegar per a aquesta zona del riu i evitar que la plaga del molest musclo zebra s'estengui a altres indrets). I certament, ho aconseguiren. Amb tot, el nostre indicador no deixa de ser xocant i hilarant, i encara ara no puc evitar que un somriure es dibuixi al meu rostre cada vegada que hi passo per davant i veure com m'adverteix de la presència del "camarada mejillón cebra".

MAS DE FLIX, I ALTRES MUNICIPIS EFÍMERS DE LA RIBERA D'EBRE

Quan els consellers de la ciutat de Barcelona aprovaren el 1398 l'adquisició de la baronia de Flix i la Palma, a la relació d'aquests municipis també s'hi afegia Mas de Flix. I amb tot el dret, ja que des de 1345, aquest petit indret comptava amb carta de poblament. No obstant, poc després de la compra barcelonina, es deixaria de parlar de Mas de Flix com a municipi, condició que sembla ser que perdria als inicis del segle XV. Com a part del territori de la baronia ubicada al marge esquerre de l'Ebre, Mas de Flix estigué adscrit a la vegueria de Lleida, igual que la Palma d'Ebre, mentre que la part del marge dret, Flix, estava vinculat a la vegueria tortosina (malgrat que sembla que en èpoques anteriors això últim no estava tan clar, de manera que en certs moments la totalitat de la baronia estigué adscrita a Lleida).

Mas de Flix estava situat dins a l'indret del terme municipal de Flix que actualment encara conserva aquest mateix topònim (també el trobem en plural, els Masos de Flix). De l'antic poblat medieval de Mas de Flix queden restes d'habitatges, d'una torre, de sitges i de l'antiga església de Sant Joan. D'aquest temple trobem referències en diversos documents. En el capbreu de 1624, ens informa que en aquesta església "dita de sant juan ahont se diu missa cada diumenge lo so prior de Flix ell o so vicari i per lo escolà que porta a dir missa i cada any li donen setse fanecas vellas de blat". En la visita pastoral que efectuà uns anys després, el 1638, el canonge Mateu Tomàs, va insistir en l'obligació de celebrar misses a Mas de Flix, amb la qual cosa hem d'entendre que llavors aquest precepte no es complia massa. Molt més endavant, el 1793, l'Atlante español, de Bernardo Espinalt, ens descriu que " á distancia de dos leguas hay otra Hermita en medio de un gran valle, dedicada á San Juan Bautista, en donde antiguamente habia una poblacion, pero en el dia solo existen algunas casas esparcidas por el valle que llaman el Vall de San Juan". L'església de Sant Joan sembla que fou destruïda durant la Guerra del Francès. Avui en dia d'aquest temple, i com la resta d'edificacions de Mas de Flix, sols resten visibles algunes parts de les parets. No obstant això, pel que fa a l'església sembla, tot i la destrucció que havia patit, estava molt més sencera a mitjans del segle XX, ja que en certa ocasió algú va comentar-me que recorda haver-hi vist el lloc "on es posava la campaneta", és a dir, l'espadana. No tot és degut a les guerres...

A través dels documents podem deduir que el nucli i el territori proper a Mas (o els Masos) de Flix estigué habitat durant força temps, gaudís o no de la condició de municipi, tot i que el nombre d'habitants sempre fou molt baix. Quan se li concedí la carta de poblament el 1345, fou atorgat a 10 veïns de Flix (si entenem veïns com a unitats familiars podem parlar entre uns 30-40 habitants); a les Corts de Cervera de 1359, es parla de 8 focs (entre 24-32 habitants), els mateixos que consten al fogatge de 1360-1365. Uns anys després, el fogatge de 1378 atribueix a Mas de Flix sols 5 focs (15-20 habitants). A partir d'aquí no disposo de més dades pel que fa a les persones que habitaven d'aquest poblament. Es pot observar, això sí, que amb el pas dels anys el nombre va anar minvant, i possiblement aquesta fos la causa que finalment perdés el seu estatus municipal (el qual pressumptament encara conservaria quan Barcelona adquirí la baronia, ja que, com s'ha esmentat més amunt, el nom de Mas de Flix apareix en la documentació).

Mas de Flix no fou un cas únic a la comarca de la Ribera d'Ebre, van haver-hi altres nuclis habitats que aconseguiren assolir la categoria de municipi a partir de la consegüent carta de població, però que perderen aquesta condició al pas dels anys. Gandesola, suposadament a prop de Benissanet, i amb carta de poblament de 1248, fou una d'aquestes poblacions. Un altre nucli habitat amb carta de poblament (1237) fou Gorrapte, el terme del qual actualment estaria ubicat a dins del de Vinebre; l'existència d'aquest mateix topònim -serra de les Gorraptes- al territori vinebrà és el que ens ho indicaria. Gorrapte sembla que fou destruït a finals del segle XIII, arran les lluites que mantingueren els templers (senyors d'aquest lloc) i els Entença de Móra.

Un capítol apart mereix un altre d'aquests pobles efímers, Berrús, pel que sembla el que gaudí durant més temps de la condició de municipi. El territori de Berrús va pertànyer primer a la comanda templera d'Ascó, i a finals del segle XIII, a la recent creada comanda de Riba-roja; serà durant el breu període de domini dels templers de Riba-roja quan Berrús assolirà la carta de poblament, el 1294. Curiosament, durant aquest període aquesta població apareix també als documents anomenada Castellblanc, i així figura en la carta de poblament, per a més endavant recuperar el nom de Berrús. Amb la desaparició de l'orde del Temple als inicis del segle XIV, les seues possessions a Catalunya passen a màns de l'orde de l'Hospital. La comanda de Riba-roja és dissolta, per la qual cosa Berrús torna a dependre del comanador (hospitaler en aquest cas) d'Ascó. A la segona meitat del segle XV és creada la comanda de Vilalba, la qual inclourà Vilalba, la Fatarella, Riba-roja i Berrús. Fins al segle XVIII, Berrús va estar poblat (el 1719 es coneix que comptava amb 23 habitants). Del 1757 es coneix un acta de presa de possessió del nou comanador de Vilalba, durant el qual nomena i rep l'homenatge del batlle de la població; aquest detall ens indica que l'indret seguia conservant la seua condició de municipi. Més endavant, però, es diu que al 1806 no hi vivia ningú. El terme finalment seria integrat a Riba-roja. De l'antic poblat sols es conserva l'església de Santa Magdalena de Berrús (l'ermita de Berrús), la qual, arran la construcció de la presa de Riba-roja, seria desmuntada i traslladada a la seua ubicació actual.

-------------------------------------------

BIBLIOGRAFIA I WEBGRAFIA

BIARNÈS i BIARNÈS, Carmel, La implantació de l'orde del Temple a la Ribera d'Ebre (1148-1210), CERE, Flix, 1986

CABRÉ i MONTSERRAT, Dolors, Berrús. 25 anys. La Pobla de Massaluca, Vilalba dels Arcs, Riba-roja d'Ebre, CERE, Flix, 1993

ESPINALT y GARCÍA, Bernardo, Atlante español o descripción general de todo el Reyno de España, Madrid, 1793

FERRER i MALLOL, M. Teresa, "La població d'Alcarràs, Montagut, Sarroca, Llardecans, Flix i la Palma, dominis dels Santcliment, el 1386", a Estudis d'història i documents dels arxius de protocols, núm. XX (2002)

MUÑOZ HERNÁNDEZ, Pere, "Efmèrides medievals flixanques", Bloc de Pere, Flix, 2009, http://blogdepere.blogspot.com/2009/01/efemrides-medievals-flixanques-2009.html

MUÑOZ i SEBASTIÀ, Joan-Hilari, "Les parròquies de la Ribera d'Ebre, segons la visita pastoral de l'any 1638", a Miscel·lània del CERE, núm. 16 (2003)

RIUS BOVÉ, Xavier, "Flix al segle XVII", a La Veu de Flix, núm. 282 (2003)

SERRANO DAURA, Josep, "Berrús, la presa de possessió senyorial del lloc, l'any 1757", a Miscel·lània del CERE, núm. 11 (1997)

SERRANO DAURA, Josep, Senyoriu i municipi a la Catalunya Nova (segles XII-XIX). Comandes de Miravet, d'Orta, d'Ascó i de Vilalba i baronies de Flix i d'Enteça, Fundació Noguera, Barcelona, 2000 (2 volums).

VENTURA BENAIGES, Joan-Salvador, i VILELLA, Ramon, La Ribera d'Ebre, Editorial Mediterrània, Barcelona, 1996

INNOVACIONS FESTIVES

A més d'un va soprendre la participació dels dos gegants de la Festa Major a la processó de Corpus. Van haver-hi opinions de tots els gustos, des dels qui els va agradar la novetat, altres que van considerar que la música que acompanyà la processó quedava com un pegot, fins arribar a aquelles opinions totalment negatives. Aquesta innovació a la festivitat de Corpus Christi s'encarregà d'anunciar-la el mateix regidor de festes, Ramon Sabaté, a través dels mitjans de comunicació, fent referència a què l'origen es trobava en el suggeriment fet per Quim Carranza. Quim, un bon coneixedor de costums populars, féu la seua proposta des d'una doble perspectiva: la participació dels personatges del seguici popular al Corpus és un fet força estès en altres indrets (a través de Ramon, vam assabentar-nos que es fa al poble d'origen de mossèn Miquel Gasulla), i també volent solucionar una realitat que és la mínima expressió a la qual ha quedat reduïda la processó del Corpus Christi a Flix. Perquè si un dels elements distintius d'aquesta festivitat a Flix són les catifes, una tradició força solidificada, en última instància la seua raó de ser és la de guarnir el lloc de pas de la processó. D'uns anys cap aquí, aquesta desfilada solemne ha vist com s'ha anat mermant la seua participació, al marge d'altres aspectes com la xerrameca poc respectuosa que l'acompanya. Per tant, alguna cosa cal fer si es vol conservar aquesta manifestació reliosa-popular a la nostra població, revitalitzant-la i introduint, si escau, elements nous que captin l'atenció. La introducció dels gegants i llur música d'acompanyament va en aquesta direcció. Que no sigui l'opció més encertada? Caldrà valorar-ho, però almenys hi ha hagut la intenció de cercar una possible sortida.

Als pocs dies celebràvem Sant Joan. En les últimes dos edicions (la del 2008 i la d'enguany) i ha hagut també novetats afegides a la festa. L'any passat es canvià el programa, realitzant-se l'encesa de la foguera a la mitjanit, i precedida per un correfoc. En aquesta edició una de les innovacions, i que ha tingut força èxit i acceptació ha estat la del bagul dels desigs; en canvi, contradictòries han estat les reaccions enfront de què el correfoc es fes seguint un itinerari per carrers de la població. Certament sembla que les crítiques més negatives van vindre de veïns dels indrets per on passaren els diables; però per un altre costat hi ha els qui s'ho van passar d'allò més bé perdent-se pel mig del correfoc.

En tots els casos hi ha al capdavall l'objectiu de què la gent acudeixi i participi de les activitats que es fan a les nostres festes locals. Festes algunes d'elles que, al pas del temps i de forma progressiva, anava disminuint el nombre de públic que hi participava, de tal manera que molta gent del poble, davant el poc interès que hi mostraven, aprofitaven per marxar fora de la població, o simplement ni sortien de casa. De moment, el que s'ha pogut constatar tant a les celebracions de Sant Joan del 2008 i d'aquest any, com a la processó del Corpus, ha estat un augment significatiu de les persones que, com a mínim, han anat a veure els actes. Una altra cosa és la valoració que n'hagin pogut fer, sobretot en relació amb les novetats introduïdes en cada cas. Novetats aquestes que caldrà veure si acabaran de cuallar, però, com va dir el flamant nou alcalde, Òscar Bosch, en inaugurar-se l'exposició del conte Sant Joan i fent referència al bagul dels desigs, tota tradició té una primera vegada; en conseqüència, cal donar una oportunitat a les innovacions dins del nostre calendari festiu. A saber que en pensarien els veïns de Flix de finals dels anys cinquanta quan s'inicià la confecció de les catifes del Corpus, o els de molt temps abans, el 1912, quan s'efectuà la primera cantada de caramelles.

DEL TALENT I LA CREATIVITAT

Emmig d'aquests temps de crisi que estem vivint, de tant en tant va sorgint alguna notícia que ens aporta un raig d'aire fresc als habitants de Flix, i relacionada amb fets protagonitzats per convilatans nostres. Aquest passat (i negre per al record) mes de maig ens assabentàvem a través de la premsa de la presentació a Tortosa d'un disc de Joan Bagés i Rubí, Deux poissons japonais acousmatiques, un nou recull de composicions seues. Joan Bagés suma així un altre capítol en el seu ja ample currículum d'intèrpret, compositor i musicòleg. D'esperit inquiet i creatiu, les seues aportacions han estat gairebé sempre innovadores, trencadores, i no ha dubtat en impulsar més d'una vegada col·laboracions amb autors procedents d'altres camps artístics, com la literatura, amb Andreu Carranza, o la pintura, amb l'artista tortosí Jaume Rocamora, incorporant-se a més la dansa també en alguna de les seues actuacions. Al llarg de la seua dilatada trajectòria, Joan Bagés ha participat en importants certàmens musicals celebrats a Catalunya, a Espanya i a altres estats europeus. Actualment està cursant el doctorat a la Universitat de París 8.

Un altre personatge flixenc amb un brillant recorregut professional és l'enginyer informàtic Cèsar Mauri. No solament ha destacat per la reconeguda competència en el seu camp, sinó també perquè, mostrant una vessant profundament humana, moltes de les seues recerques les ha dirigit a trobar mitjans per facilitar l'expressió i la comunicació de les persones discapacitades. Més d'un recordareu el que fou el seu projecte de fi de carrera, el ratolí facial, que permet moure el punter del ratolí a través de la pantalla de l'ordinador amb moviments del cap, facilitant així el seu ús a aquells amb problemes de mobilitat dels braços. Fa poc, a l'abril, tornava a ser notícia perquè el programa corresponent, anomenat Enable Viacam, es pot descarregar gratuïtament de la xarxa a través de la pàgina web de l'Associació Provincial de Paràlisi Cerebral, gràcies a una subvenció del Govern de la Generalitat.

Segurament també coneixereu que Joan Bagés i Cèsar Mauri estan col·laborant conjuntament en un mateix projecte, aportant cadascun els seus coneixements. Amb l'anomenat SATI (sistema audiovisual terapèutic interactiu), s'intenta que les persones que pateixen paràlisi cerebral puguin transformar qualsevol moviment que facin amb el cos en sons, i possibilitar la seua expressió i comunicació envers els demés i el seu entorn. Un i altre han posat el seu talent i la seua creativitat al servei d'un objectiu més que lloable, alhora que difícil i complicat d'assolir-lo, cosa, però que no els ha fet defallir.

El cas de Joan Bagés i Cèsar Mauri, dos professionals procedents de camps diferents, però units per un objectiu comú és un exemple a seguir. En altres paraules, de com unint esforços poden donar com a resultat projectes profitosos i positius.

Davant el futur incert que ens depara a Flix, enmig d'un context de crisi global galopant, de creativitat i talent ens farà molta falta d'aquí en endavant, perquè, tot i no descartar-ho, no hem de quedar-nos amb els braços creuats demanant i esperant que altres de fora del poble ens vinguin a treure les castanyes del foc, sinó que caldrà plantejar-se iniciatives pròpies per sortir del forat en què ens estem veient abocats. Creativitat i talent que ens ha de servir per cercar solucions de forma mesurada, i no deixar-nos obnubilar per opcions sorgides de forma precipitada que responen més a dictats vinguts de l'estòmac que no del raonament.