DE NADAL A CARNAVAL: LES FESTES D'INVERSIÓ

Amb el Nadal i fins el Carnaval s'obre un cicle d'actes festius que els estudiosos han denominat festes d'inversió. Inversió del món establert, és a dir, durant aquestes celebracions es capgira tot i a tots nivells: social, polític, familiar, sexual, etc. Un altre tret comú són els excessos i la deshinibició que es manifesten, siguin tant de menjar i beure, com en el llenguatge (s'arriba a la grolleria), en la pràctica sexual, en les disfresses o en les despeses econòmiques. Tot plegat es contraposa i constrasta amb l'actitud que, tradicionalment, es mantenia durant el període de Quaresma, d'absolut recolliment i moderació en els costums. Aquesta posada en escena del món a l'inrevés a través d'aquestes manifestacions festives tenia el seu motiu a les societats antigues amb una forta jerarquització i la consegüent tensió diària a què es veien sotmeses les persones per tal de no transgredir l'odre establert. Durant aquest cicle festiu aquesta tensió esclatava: els esclaus esdevenien amos, els súbdits esdevenien reis, les dones manaven els homes, els infants als adults, etc. De tot això en resten reminiscències, tot i que moltes manifestacions han perdut el seu sentit original i/o han estat cristianitzades.

Al Nadal l'únic que perdura són els continus àpats que es consumeixen al llarg de les festes, no sols els familiars, sinó també que cal sumar-hi els que fan amb les amistats, amb els companys de feina, els que organitzen entitats, etc, i també l'intercanvi de regals. Són restes de l'antiga celebració de les Saturnàlies, festes en honor a Saturn, déu de l'abundància i la felicitat, durant les quals fins i tot els esclaus gaudien d'una certa llibertat per fer el que volguessin. D'aquesta disbauxa de tints carnestoltencs podem trobar-hi indicis en altres tradicions com els pessebres (la figura del caganer) o en certs personatges de la representació dels Pastorets. Símbol de l'abundància ho és el Tronc de Nadal, el qual tanmateix comporta altres elements contradictoris i de perversió: se l'ha de colpejar perquè aporti els seus regals, a més que aquests, recordem-ho, els dóna cagant. A Flix també hi havia un costum, perdut fa molts anys, com el de fer esclatar les bufes de maitines (bufetes de porc unflades d'aire) durant la Missa del Gall, un element de tints burlescs que contrasta amb la serietat de la cerimònia religiosa. Altres tradicions amb característiques carnestolenques dins el cicle nadalenc són la de l'Home dels Nassos i la cavalcada dels Reis d'Orient (que són també repartidors de regals).

Sant Antoni és una altra de les festivitats on perviuen elements d'inversió i transgressió, tot i que alguns també s'han perdut. Com bé sabem, Sant Antoni és considerat el patró dels animals, atribut que per a molts estudiosos amaga un sentit burlesc i transgressor. Trobem igualment els àpats abundosos, que en diversos indrets, i entre ells Flix, se celebren a l'aire lliure, desafiant el fred de la nit al voltant de les fogueres. Aquest desafiament al clima (quan l'actitud normal hauria de ser estar ben resguardat a dins de llar) hi ha qui hi veu també com un element de transgressió. Al mateix temps, el foc té també una funció de catarsi, de treure'ns de damunt allò que ens fa nosa, i quants no han aprofitat les fogueres de Sant Antoni per cremar mobles vells i altres andròmines que els feian nosa. A Flix també fa anys durant aquesta festa la gent es disfressava, costum però també que s'ha perdut (jo encara ho he arribat a veure!).

L'aspecte d'inversió és ben evident a la festa de Santa Àgueda, sobretot antigament quan el patriarcalisme i la dominació de l'home envers la dona era una realitat evident. Durant Santa Àgueda les dones assoleixen un protagonisme absolut, és el dia en què manen (hi ha llocs on es nomena una alcaldessa) i els és permesa tota llibertat. La gastronomia també hi és força present. A molts pobles s'elaboren coques i pastissos típics d'aquesta festa. A Flix, després de la missa de Santa Àgueda, es reparteixen uns panets (una mena de bollos) a totes les assistents, i entre les activitats que celebren, els aperitius, els dinars i els berenars tenen una presència especial. Tanmateix, la disfressa d'alguna manera hi és present, amb un dels símbols per execel·lència d'aquesta festa com són els mantons que llueixen les dacteres.

Sens dubte que el Carnaval és un compendi de festa d'inversió, de transgressió i de perversió. Marca el final de tot el cicle que s'inicia al Nadal, de forma apoteòsica. Tot i que a Flix ja portem molts anys celebrant-lo, no té la solidesa i ni el caliu d'altres indrets on té un arrelament secular. Amb tot, alguns dels seus trets més característics han cuallat: les disfresses, la disbauxa al carrer, i la figura esperpèntica del Rei Carnestoltes qui aprofita a fer un pregó on la grolleria més descarnada i la crítica a determinats esdeveniments i personatges del poble acostumen a ser-hi presents.

---------------------------------------

BIBLIOGRAFIA

Joan Prat i Jesús Contreras, Les festes populars

Noemí Sans, "Elements carnestoltencs en el Sant Antoni dels Països Catalans", a Actes de les primeres jornades d'estudi sobre la Festa de Sant Antoni als Països Catalans.

LA INCÒGNITA D'AQUELLA NIT

Pere Muñoz en fa menció a la seua última entrada, i també jo vaig fer-ho tot just fa dos anys en un dels paràgrafs de l'escrit que vaig publicar llavors: la reunió d'ultradretans que hi hagué la nit del 23-F a la nostra població. Si fa no fa, molta gent n'hem sentit a parlar d'aquella sinistra trobada, de la qual s'han dit moltes coses: que si anaven armats, que si disposaven de llistes de persones a qui havien de detindre, que si esperaven ordres per actuar, que si n'hi havia no sols de Flix sinó també d'altres pobles de la comarca, que si la Guàrdia Civil els va fer tornar cap a casa una vegada verificat que el cop d'Estat estava fracassant, etc., etc. M'han arribat noms d'alguns que, pressumptament, hi van ser. També se m'explicà que, poc abans dels fets del Congrés de Diputats, s'havia vist per algun carrer de Flix dos persones d'aquell espectre ideològic, una d'elles portant un fusell de caça, cosa que podria evidenciar que hi havia preparada una trama civil de suport als colpistes, que la posterior concentració de la nit no fou un acte espontani a redós dels fets.

Certament, tot el que conec d'aquell episodi ho he sabut a través, com a molt, de terceres persones a les qui algú els havia fet saber tots aquells detalls (tret de l'anècdota dels dos que passejaven pel poble, que me la revelà una persona molt propera a mi i que en fou testimoni directe). És per això, de no poder disposar de fonts directes que no gosaré donar cap detall concret, a més, que, es pensi el que es vulgui, no vull remenar-ho més enllà del que dic. A més, que al cap i a la fi i sortosament, al final no va passar res destacable arran d'aquella inefable reunió. Sortosament, no van arribar a actuar i no es va haver de lamentar cap dels fets violents dels que potencialment estaven disposats a dur a terme. Sortosament ningú dels qui pressumiblement formaven part d'aquelles suposades llistes negres de potencials víctimes va haver de patir l'acció d'aquells personatges pressumptament armats. I també fou una sort per als mateixos integrants d'aquella colla d'aprenents de colpistes que al final no actuessin, perquè estic segur que, potser no tots, però una bona majoria n'estan més que penedits de la seua actitud durant aquella nit i esgarrifats d'imaginar-se la bestiesa que haguessin pogut arribar a cometre si els esdeveniments els haguessin estat terriblement favorables.

L'ANY DE LA CORDA FLUIXA

No sé si algú haurà experimentat alguna cosa semblant, però molt probablement sí. Aquest any que hem deixat ja darrere he tingut una sensació constant de què estem caminant per la corda fluixa. El continu degoteig de notícies que mostraven una pèssima situació econòmica i un inquietant i negre futur, feien que una inseguretat tàcita planés al capdavall, com si en qualsevol instant anés a sorgir aquella temuda nova dada (i malaurada nova dada) que de la nit al dia capgirés de cop la situació i tot se n'anés en orris. I certament, aquesta sensació poc a canviat, res del que hagi pogut passar últimament ha ajudat a esvair-la, més aviat es manté. A veure si amb l'any nou recent començat es redreça la situació i s'obren millors perspectives per a tothom i arreu.

DE COM ELS CULTURITZATS ALEMANYS VAN ABRAÇAR EL NAZISME

Una de les incògnites que sol plantejar-se un al voltant de la història del segle XX és com pot ser que la nació de la qual sorgiren grans referents de la cultura mundial -Kant, Goethe, Schiller, Schopenhauer, entre molts d'altres- acabés essent el bressol del règim polític més brutal i assassí que hagi existit mai. Si bé un seguit de condicionants polítics i socioeconòmics que es desenvoluparen durant la seixantena d'anys previs puguin aportar un seguit de pistes des d'aquesta òptica -unitat alemanya, primera guerra mundial i derrota, la crisi econòmica dels anys 30-, l'enigma rau en l'aspecte cultural. A això tracta de donar-nos una aproximació el llibre El misterioso caso alemán. Un intento de comprender Alemania a través de sus letras, de Rosa Sala Rose, llicenciada en filologia alemanya i doctorada en filologia romànica.

Rosa Sala ja va donar mostra del seu profund coneixement del nazisme amb Diccionario crítico de mitos y símbolos del nazismo. A la seua nova obra -publicada el 2007, però reeditada el setembre de 2010-, l'autora vol anar molt més endarrere en el temps per cercar dins la literatura alemanya aquells textos i continguts que poc a poc anirien conformant un corpus ideològic que farien propensa a la societat alemanya (en especial, les classes mitjanes) a acceptar el règim nazi. Aquest periple s'inicia al segle XVIII fins arribar als inicis del XX. Moviments literaris com l'Sturm und drang, la influència de la corrent religiosa del pietisme, el descobriment de la Grècia antiga, la popularització (i l'apropiació) de la mitologia nòrdica, les interpretacions desviades o interessades dels textos dels grans literats, etc., aportaren progressivament elements que estigueren a la base de la visió que els alemanys tingueren del món, de la societat i de si mateixos. El gresol de tots aquests elements fou en gran part la classe burgesa, com destaca Rosa Sala. Lluny de l'autoritat política en mans de l'aristocràcia, però conscients del seu poder econòmic, els burgesos alemanys cercaran un element que els distingeixi, i aquest serà l'adquisició de cultura, de coneixements culturals (la Bildung; més endavant es parlarà de Kultur). Assumida la seua superioritat i orgullosos de la seua germanitat, menysprearan tota aquella persona que no entrés dins dels seus paràmetres, amb una animadversió creixent en especial cap als jueus, que acabaran representant en l'imaginari l'arquetip d'allò que és contrari i nociu envers els alemanys. Sentiments tots aquests que s'aniran estenent més enllà dels cercles burgesos dins la societat alemanya.

L'autora va desgranant poc a poc els seus arguments, recurrint a cites literals de textos que els avalen. Els títols dels diversos apartats són prou eloqüents, molts dels quals desprenen la ironia i fins i tot el sarcasme amb què són tractats determinats temes: "De cómo los alemanes se pusieron a leer", "De por qué a los burgueses les intimidan los artistas", "De cómo algunos alemanes se creyeron dioses", "De cómo los alemanes decidieron volverse griegos", "De cómo los alemanes soñaron con desnudarse sin pecar", "De cómo los alemanes convirtieron a los griegos al protestantismo", "De cómo los alemanes ya no saben si quieren ser griegos o germanos", en són un exemple. Un cert toc d'humor, però que al capdavall amaga l'origen d'un estat d'ànim que obrí les portes al més lamentable i terrorífic dels episodis històrics.