CANONADES HÍDRIQUES

Finalment sembla que la solució temporal al problema de l'abastiment d'aigua de l'àrea metropolitana de Barcelona serà la temuda interconnexió de xarxes, més concretament fent ús de l'aigua sobrant del minitransvasament de l'Ebre al Camp de Tarragona, i per decretazo del govern de l'Estat. Deixant de banda la multiplicitat de debats oberts a l'entorn, la tempesta política provocada i la revitalització del moviment antitransvasista (que contra el que es diu a la premsa, no estava aturat), jo voldria centrar-me en dos qüestions: la pretesa emergència de la mesura que esgrimeixen les autoritats i la seua temporalitat fins posada en funcionament de la dessaladora del Prat.

Una cosa és certa: el problema existeix i necessita una solució. Sincerament, voldria creure'm que ens trobem davant d'una mesura temporal amb data de caducitat. Però el que provoca els meus dubtes i recels és que la solució es basi en una infraestructura que costarà 180 milions d'euros i que segons s'apunta anirà soterrada. Algú pot ser tan il·lús d'empassar-se que un muntatge així es desmantelli un cop hagi complert la seua funció d'emergència, tal com s'anuncia? És possible, i com deia, voldria creure'm que les autoritats actuals interrompran el subministrament d'aigua un cop acomplerta la seua funció temporal, però una interrupció que consistirà més aviat en tancar l'aixeta corresponent i/o, probablement com he sentit a dir, desmantellant una part de la infraestructura. No càpigui dubte, no obstant, que el gruix de la canonada restarà al seu lloc. I la seua pròpia existència serà motiu perquè hi ha hagi les pressions oportunes perquè la temporalitat esdevingui una mesura definitiva o que vagin sorgint emergències com a bolets perquè el consegüent subministrament no es talli. Al marge, hi ha el fet de què les autoritats, reitero, potser compleixin amb això de la temporalitat, tot i que fa dubtar la seua sinceritat la llista llarga de despropòsits i contradiccions d'aquestes darreres setmanes. I de complir amb allò promès, en un futur a saber què faran aquells que substituexin els mandataris actuals quan es trobin amb aquesta infraestructura a disposició de les seues decisions.

Que em perdonin, però la meua actitud és de malfiança. Tant de bo vagi errat amb les meues apreciacions!.

LA TORXA MARRÓ

Tothom n'estem prou assabentats de l'ha que s'ha armat aquestes últimes setmanes amb el trajecte de la torxa olímpica cap a la capital xinesa. Una vegada més els afers polítics han tornat a immiscuir-se i enterbolir uns Jocs Olímpics, en aquesta ocasió per la qüestió de la repressió envers els tibetans i la violació persistent dels drets humans a la Xina. Si fins ara aquestes actituds s'havien vist manifestades durant la realització pròpiament dita dels jocs (boicots a la inauguració d'alguns governs, reivindicacions protagonitzades per participants, o fins i tot assassinat d'atletes, com els israelians morts a Munic el 1972 per terroristes palestins), la portada de la torxa fins ara s'havia vist exempta dels efectes de les qüestions polítiques, almenys amb el grau que està assolint en aquesta ocasió.

Al rerefons dels Jocs Olímpics, amb el fet de què s'hi concentren esportistes de gairebé tots els països del món, hi ha la idea de l'agermanament entre els pobles. Per tant que les rivalitats en el camp de la política entre països hi facin acte de presència, malgrat puguin estar justificades en alguna ocasió, representa una anomalia dins de l'olimpisme. Així mateix, la portada de la torxa olímpica que recorre els cinc continents, beu també en aquesta idea de la unió fraterna entre les nacions. És una llàstima que un costum amb aquest simbolisme universalista es vegi empantanegat per la qüestió tibetana. Però, fredament, vista quina és la situació no n'hi ha per a menys. Tenint en compte l'hermetisme i la manipulació amb què sempre han actuat les autoritats xineses en relació amb els seus problemes interns, sobretot els relacionats amb el poc respecte als drets humans i en el cas del Tibet en particular, la portada de la flama olímpica ha representat una oportunitat d'or per fer visible arreu del món aquesta situació d'injustícia. Sap greu que les coses hagin d'anar així, sinó quina situació d'hipocresia s'hi amagaria si es deixés anar els rellevistes de la torxa en el seu periple cap a Beijing amb el seu simbolisme fraternal, simbolisme que ja d'entrada és profanat dins del seu territori per les autoritats de l'estat que ha d'acollir els jocs.

No obstant, si la tramesa de la torxa ens resulta emblemàtica pel seu sentit universalista i d'agermanament, com s'ha insistit, l'origen d'aquesta tradició olímpica és més sinistra. Si bé la cerimònia de l'encesa de la flama s'inicià el 1928 als jocs d'Amsterdam, la tramesa per relleus de la torxa començà el 1936, amb els jocs olímpics de Berlín. I lluny de la seua simbologia actual, aquest incipient transport de la flama tingué per als nazis un altre significat. La seua encesa a les runes temple d'Hera a Olímpia, permetia simbolitzar el lligam de l'antiga Grècia (segons la ideologia nazi, origen de l'univers cultural dels aris) amb el III Reich. De fet, el transport al llarg dels 3.442 Km que separen Olímpia de Berlín, fou realitzat per 3.442 atletes aris que s'anaren rellevant cada quilòmetre i la seua arribada a la capital alemanya fou apoteòsica, com quedà reflectit en el genial documental de la cineasta Leni Riefenstahl. Al cap i a la fi, els jocs olímpics de Berlín estaven destinats a ser la gran manifestació de la superioritat física de la raça ària, una pretensió, però, que resultaria força esmicolada, entre altres i sobretot amb els espectaculars èxists de l'afroamericà Jesse Owens. Gairebé es pot dir que els jocs berlinesos esdevingueren una premonició al·legòrica de la derrota que, sortosament, sofriria la prepotent Alemanya nazi uns anys després. Quan es reprengueren els jocs el 1948, es recuperà aquest ritual del transport de la torxa, transformant això sí, tot el seu significat i simbolisme original pel que coneixem actualment.

Origen fosc i esquitxat de política. I novament, la política ha fet acte de presència al voltant del ritual de la torxa. Hi ha hagut veus que recomanen que de cara als propera edició, es conservi la cerimònia de l'encesa a Olímpia, però que el recorregut es faci a dins de l'estat que aculli els jocs. I n'hi ha que han demanat fins i tot la seua supressió. Per un costat, seria una llàstima que desaparegués aquesta tradició per tota la càrrega simbòlica que havia assolit. Per un altre, però, atenent al seu origen pervers, de durse a terme la seua supressió no hauria de resultar tan traumàtica.

TRANSVASAMENT AMB "LO CASPE" (!)

Dins la col·lecció de despropòsits i bajanades que s'han anat dient aquestes últimes setmanes al voltant de transvasar aigua cap a l'àrea metropolitana barcelonina, una de les més recents ha estat la de transportar el preciat líquid en tren. O sigui, que ja podem imaginar-nos llargs combois ferroviaris formats per vagons amb cisternes d'aigua (atenció que Renfe manifesta que fins ara no ho havia fet mai). I, per cert, d'on la treuran? De moment, les fonts periodístiques no ho acaben d'aclarir, tot i que de les poques mencions que es fa a la procedència, s'apunta en alguns casos Tarragona. Però Tarragona ciutat, Tarragona província? Posats a dir bestieses, és d'esperar que cas de què les coses vagin molt, però que molt maldades, qualsevol mitjà ferroviari serà aprofitat per transportar aigua cap als assedegats habitants de Barcelona i rodalies. Així, els mateixos trens de passatgers que diàriament conflueixen a l'àrea barcelonina podrien complir aquesta missió. Qui sap! Potser d'aquí uns mesos veurem que al nostre entranyable Caspe li han afegit uns quants vagons amb cisternes. O que, per aprofitar més els espais, els qui l'agafin hauran de compartir espai amb muntanyes de garrafes i bidons plens d'aigua. O, fins i tot, caldrà tenir cura en accedir a lo Caspe, a veure si ens equivocarem de porta i en prèmer el botó per obrir-la, seguidament ens veurem sorpresos per una sobtada allau d'aigua.

Bromes a banda, que el Govern plantegi tal diversitat de solucions per tal d'abastir d'aigua Barcelona i rodalies, és signe inequívoc de què la situació és seriosa. Í seriositat és el que precisa la solució a aquest problema, a més de serenitat, responsabilitat i mesura.

PUNYALADES ORTOGRÀFIQUES

De vegades sembla que les senyalitzacions de trànsit i l'ortografia estiguin barallades. Des de faltes d'ortografia sonades fins a noms de poblacions que compten amb més d'una versió, sigui per qüestions idiomàtiques o perquè a qui va escriure el text pertinent se li escapés alguna lletra, fos per excés, per omissió o per intercanvi.

D'aquesta incompatibilitat entre ortografia i senyals en tenim un bon exemple al camí de Sebes. De tornada de la zona del Mas del Director, ja a prop de l'accés a la carretera, hi ha un senyal de perill indicant el següent:

ENTRADA Y SORTIDA DE CAMIONS

Resulta ens trobem amb una frase de sols cinc paraules i una d'elles que representa una de les faltes més comunes i de manual, la que comet tota aquella persona novella en escriure català habituada a fer-ho en castellà. A més, si un es para a pensar-ho, es tracta d'un mot monosil·làbic, amb una sola lletra i damunt escrit malament. I per a més inri és un senyal avui en dia obsolet, ja que fou ubicat en aquell lloc provisionalment amb motiu de les obres de construcció de l'edifici de les bombes de captació del reg de les Garrigues, les quals ja fa mesos que van finalitzar-se.

Realment no sé que fa encara allí, a no ser que algú hagi decidit que resti com una curiositat, com un atractiu més de la nostra reserva natural. Això sí, segurament com una mostra de l'estupidesa i la desídia que caracteritza determinats éssers humans que no entenen que rectificar és de savis. Perquè cal tenir en compte que les obres en qüestió van durar força temps i hi havia temps suficient per corregir i canviar un text que fa mal a la vista sols veure'l.