REIALS INOPORTUNITATS

Portem uns mesos en què la reialesa espanyola, pel motiu que sigui, no para de sortir en els mitjants. A l'estiu, pel malaurat episodi de la portada d'El Jueves. Deixant de banda l'obscenitat i el mal gust, més obscena fou la mesura de la retirada de la revista en qüestió dels quioscos per un mandat judicial, mesura que casa poc en un país (suposadament) democràtic i en ple segle XXI. L'acció, sens dubte, va tindre els efectes contraris als que es pretenia: més publicitat per a la revista (a internet la portada fou publicada en múltiples pàgines web) i la imatge de la Casa Reial per terra per la mala premsa que assolí la resolució judicial. Entre finals de l'estació estiuenca i començaments de tardor, sorgeix la polèmica de la crema de retrats del rei, amb les consegüents persecucions judicials i, altrament, amb la proliferació de més manifestacions crematories, al mateix temps que s'obria per enèssima vegada el debat sobre la dicotomia entre monarquia i república. No estava prou tocada la imatge del rei Joan Carles I i la Casa Reial en conjunt, quan sorgeix una nova polèmica al seu entorn: la de la visita que ha d'efectuar als enclavaments espanyols al nord d'Àfrica, Ceuta i Melilla, el primer cop que ho fa després de trenta-dos anys de regnat.

Com no podia ser menys, la resposta del govern del Marroc ha estat irada, davant uns territoris que reivindica com a propis (reivindicació que considero justa), manifestant aquest sentiment, pel que acabo de llegir recentment, per la crida a consultes del seu ambaixador a Espanya. Enfront hi haurà els qui defensaran a ultrança l'espanyolitat de les dos places africanes, els mateixos que s'esquincen les vestidures quan algú de la reialesa britànica visita Gibraltar. Sembla ser que en això de les reivindicacions territorials hi ha graus de legitimitat (tot considerant la posició espanyola en l'afer gibraltareny també justa).

Però és que la inorpotunitat d'aquesta visita en hores baixes per a la monarquia, no ve ja sols pel fet de tornar encendre una altra crisi hispano-marroquina. Es produeix enmig d'un context que no podia ser menys adient degut a un esdeveniment que ha tingut lloc aquesta setmana: el coneixement de la sentència contra els acusats del brutal atemptat de l'11-M.

La resolució del judici i les comdemnes establertes (amb l'inici d'una vaga de fam per part dels condemnats), de ben segur que no han agradat ni gens ni mica a l'univers islamista. Un islamisme militant que com ha quedat demostrat ha estat al darrere del magnicidi de l'11-M, que ens els seus comunicats continua assenyalant l'estat Espanyol com un objectiu a atacar i que al mateix temps representa un territori a reconquerir segons els seus principis. Perquè en les seues proclames, els islamistes d'al-Qaida no sols assenyalen els dos enclavaments de Ceuta i Melilla com a antics territoris de l'Islam a recuperar, sinó també al-Andalus, que algú interpreta com a Andalusia, però que en realitat amb aquest terme els musulmans es refereixen a la Península Ibèrica, o com a mínim a la part del territori peninsular que restà sota el seu domini.

Per als musulmans, qualsevol indret on durant molt de temps hi han governat, el consideren territori de l'Islam. Indrets on hi han viscut, on han enterrat el seus difunts, on han edificat les seues mesquites, on han exercit les seues oracions, etc., i que malgrat haver estat expulsats o passar el govern del territori que pertoqui a altres mans, passi el temps que passi, allò sempre serà territori pertanyent a la comunitat de creients islàmica. No vol dir això que tots els musulmans pensin que és raó suficient per intentar recuperar i reconquerir tot aquest antic patrimoni, que dins Europa, val a dir-ho, no sols comprèn gran part de la Península Ibèrica (amb Portugal i la major part d'Espanya), sinó també estats que formaren part de l'Imperi Turc (Grècia, Xipre, Bulgària, Romania, Hongria, Sèrbia, Macedònia), Malta i les illes de Sicília, Còrsega i Sardenya (ocupades un temps durant l'Edat Mitjana), ignorant ara mateix si me'n deixo cap (no he inclòs ni Albània ni Bòsnia-Herzegovina, comptant que, si bé oficialment no són musulmans, sí ho és la majoria de la seua població). Per als islamistes, apart dels enemics a batre (Occident amb els Estats Units al capdavant), els territoris esmentats són objectius que han de tornar a mans dels creients. Val a dir que fins i tot Khomeini, el líder xiïta iranià, en el seu testament va deixar estipulat que calia recuperar la unitat de l'Islam des de les Filipines fins a al-Andalus. Amb tot, cal aclarir que els islamistes d'al-Qaida, musulmans sunnites, i els xiïtes pertanyen a dos branques de l'Islam històricament irreconciliables.

Per tant, en un context en el qual s'acaben d'imposar un seguit de penes de presó als islamistes causants de l'11-M, en què l'Estat espanyol a més està duent a terme una persecució implacable contra aquests moviments radicals islàmics (que ho ha de fer) i, al mateix temps, està participant en accions internacionals a l'Afganistan i al Líban, coses que en conjunt el posen en el punt de mira del terrorisme d'al-Qaida, enmig d'aquest de tot plegat a algú se li ocurreix organitzar una visita dels monarques espanyols, en hores baixes de popularitat, a Ceuta i Melilla. Esperem i desitgem que l'única conseqüència d'aquesta inoportunitat majúscula sigui sols una crisi diplomàtica més amb el govern del Marroc.